dimarts, 29 d’abril del 2014

Lapònia i el poble Sami


Quan vivia a Suècia vaig pensar que havia d'escriure sobre aquesta gent i ara no m'en recordo si ho vaig arribar a fer o no. Perdoneu-me si em repeteixo.

La part que es troba més al nord de Suècia és una regió que es diu Lappland,  crec que en català es diu Lapònia, però voldria fer  diferència entre el territori, dividit de manera articicial amb fronteres polítiques i el  poble lapó que són els habitants autòctons d'aquesta zona. L'àrea va més enllá de les delimitacions imposades pels tractats entre països i l'estricta zona geogràfica. El poble lapó, o també conegut per Sami  s’exten entre la zona nord de Noruega, Suècia, una part de Finlàndia i una petita part molt residual de Rússia, i com que és un poble que originariament era nòmada, ha estat molt difícil delimitar-ne exactament el territori.

Els Samis tenen la seva pròpia llengua, la seva cultura i la seva tradició. Tenien una religió ancestral amb rituals que  moltes vegades es va prendre per màgia i bruixeria, és una cultura molt conectada amb la natura i integrada dins del paisatge: els cants dels ocells, els sons del vent, el gel i la neu i amb aquest sentit s'assemblen al la cutura dels indis americans. Tenen literatura oral, un folklore amb música, els seus jojk (cançons), vestimentes i dances i també suposo una gastronomia derivada del seu modus vivendi tradicional: caça, pesca i ramaderia de xai i rens aquest darrers  no tan sols per carn , també per transport. Actualment està considerada una minoria cultural a Suècia  i està "protegida" oficialment només desde fa poc, tenen una legislació propia i un parlament Sami desde 1992.

Quan els escandinaus van  tenir contacte amb les terres del nord van trobar que allà ja hi havia una gent que ocupava el territori. Els suecs van  considerar els lapons ( la paraula lapó vé de "retall"  i vol dir els que van vestits amb parracs, i es molt pejoratiu)  com a  no civilitzats ( ells  justament que venien  d'un passat viking!)  i van construir els seus pobles, les seves mines, les seves estructures  estatals, escoles, dispensaris de salut, registres oficials, etc... en un principi sense tenir en compte els habitants samis, sense ni plantejar-se que ells també tenien drets (o potser més i tot que els suecs).  No us creieu que estic parlant de fa 400 anys, no, aquest rebuig cultural i ètnic passava fins fa relativament poc. La meva profe de suec era del nord i m'explicava que quan ella era petita encara hi havia aquesta mentalitat. I ella deu tenir ara uns 65 o 70 anys.
 
La llengua sami no es podia aprendre a l'escola, la roba sami era  de pobres, s'els tractava de drapaires, i la cultura "bona" era la sueca.  S'els titllava d'ignorants, de ridículs si feien servir el sami, les feines "samis", els ramats de rens, curtir les pells,  la seva música i els seus contes eren  pels qui  es quedaven allà i no volien estudiar... Es despreciava i s'en rebutjava la seva riquesa. S’els discriminava   i s'els considerava  uns salvatges i mig bruixots perque cantaven d'aquella manera (I aquesta és una versió moderna!).  Molta canalla sami havia sofert burles a l'escola per que eren samis, el que avui s'en diu mobbing o bulliying.
La població es va anar barrejant i  a poc a poc els samis es van anar "suequitzant" i integrant-se a la societat o millor dit la societat va ser conscient de que alló era racisme i que no estava bé, que calia defensar aquella cultura tan antiga i protegir-la abans que desaparegués.  I ja a la 2a meitat del s.XX van aconseguir que es reconegués la seva cultura, el seu fet identitari, i ara  forma part d'una minoria protegida. En total son uns 80,000 , però només 20,000 són de nacionalitat sueca.

Una cosa que em va sorprendre molt és que de tots els alumnes que vaig tenir, cap ni un savia qui eren els Samis.
 
 
 


dijous, 24 d’abril del 2014

El talent de les mares

Conec moltes dones que es dediquen a fer de mares en exclusivitat però la majoria no són a Catalunya i les que són a Catalunya  no practiquen l’exclusivitat per voluntat pròpia.  Les primeres han pres la decisió d’oferir uns anys de la seva vida a la cura dels seus fills. No dic només a l’ educació dels fills perque la majora duen els fills a l’escola  (o a la llar d’infants) i per tant eduquen sí però fan molt més,  perque al darrera d’això tots sabem que hi ha una logística d’activitats no educatives exactament  com és llevar els fills,  fer-los l’esmorzar, vestir-los, portar-los, recollir-los i estar amb ells la resta d’hores del dia mentre al mateix temps o durant les hores que són a escola s’endreca la casa, es fan encàrrecs , es prepraren els àpats, es neteja, es renta i es planxa roba etc.... Ser mestressa de casa  i mare de familia els ocupa gairebé tot el sant dia.
Com deia, algunes han triat fer-ho així, altres  s’han trobat sense feina i esperen una oportunitat laboral mentre s’ocupen i “disfruten” d’aquest temps d’exclusivitat a la familia. Esperen que passi la crisi i mentrestant fan “només” de mares.
Les mares amb qui em vaig relacionar sobretot quan vivia a Suécia erem un grupet virtual de dones expatriades que  viviem a diferents països d’Europa: Alemanya, Franca, Austria, Suècia, Holanda, Suissa, Regne Unit, Bèlgica...  i moltes de les quals no treballaven fora de  casa. Jo era una de les que sí. Em vaig adonar que el fet de que elles tinguessin una formació realment impressionant amb carreres universitàries d’aquelles que costen anys i suor d’estudiar no era un factor rellevant perque en un moment donat elles mateixes s’apartessin del món laboral sense cap remordiment i  donessin el 100% de les seves hores a la casa i als nens.  Al grup hi havia biòlogues, arquitectes, advocades, infermeres, enginyeres industrials, químiques, llicenciades en belles arts, titulades en ciències empresarials i econòmiques, llicenciades en filologia,  metgesses, mestres de primaria, secundària i professores universitàries, carreres totes elles que requereixen anys d’estudi i que al meu entendre farien un  servei important i necessari a la societat,   totes elles fent de mares, cuidant casa, marit i nens, deixant que el jornal i l’ofici el fes sol  el marit.  Quant de coneixement, quant de talent tancat a casa amb els nens!! Talent en estat latent que només espera, suposo, que passin els anys de criança per poder entregar-se  de nou al món i a fer servei. O no.

dimarts, 22 d’abril del 2014

Paula Bonet


Fa un temps que vaig descobrir el treball d’aquesta artista. Em sembla que va ser en algun suplement de premsa on hi havia il.lustracions seves i recordo que un d’ells em va cridar l’atenció perque el dibuix  era molt bonic i el text que l’acompanyava era molt enginyós. Aqui us el deixo. No és gens cursi però és molt romántic no trobeu?  
Opino que és addient per la festa que celebrem demà: llibres i roses.

Mireu! quina delicia de feina...

dimarts, 15 d’abril del 2014

Servei de Bar

L’engegada a la merda més solemne i convencuda que he fet mai va ser enmig de la nebulosa del dolor, en un món que es debat entre la consciència i l’inconsciència quan al pare del meu fill li vaig dir:
-Rei, em sembla que a partir d’ara ja no et faré més cas.
I tot seguit dirigint-me al personal de la sala de parts vaig barbotejar:
-Si us plau, posi'm una “walking epidural”.
Tot això exclamat i pronunciat en un suec standart de manual.
L’anestesista, emulant un dispost i amatent  cambrer va contestar-me:
-Walking epidural marxant!
En aquell mateix moment em vaig quedar rendida a l’espasa del part natural. El dolor s'esvaí com per art de màgia a la mil.lèssima del segon en el que el líquid perniciós entrava a la meva sang. Llavors adonant-me que tot déu menys jo s'havia estat tronxant de riure per la manera com havia demanat "el beure" vaig retornar a la realitat.
 
Aviat farà 6 anys.

dimarts, 8 d’abril del 2014

Auca de l' onze de setembre

No sóc una patriota de bandera. Quan he marxat fora a vegades m'he sentit menys catalana i més espanyola perque allà en la distància hi havia més coses que m'unien a Espanya i al sud d'Europa que als escandinaus amb qui compartim molt menys bagatge cultural.
 
Peró el que tinc molt clar i cada vegada  veig amb més certesa és que som un poble absolutamet extraordinari.  La nostra història ens conecta amb les arrels de la civilització més avançada de tots els temps, l'imperi Romà, i sovint descobreixo coses descaradament catalanes i que són també descaradament primigènies com pistes que ens deixa l'"arqueològia conceptual" amb les seves coses minúscules  que ens duen cap a l'idea de que Catalunya fou una part sumament important del bressol de la humanitat occidental.
 
L'altre dia vaig llegir sobre l'origen de la paraua auca, i la seva connexió amb el joc de l'oca (o potser era al revés?) Fou una descoberta que em va deixar noquejada. Hi havia diferents "auques" històries literaries o orals il.lustrades amb dibuixets  o vinyetes i que sovint s'explicaven amb rodolins. La més famosa la del camí de Santiago, que després va ser el joc de l'oca ( es passen moltes peripècies: es va a la presó, a l'hostal, es cau al pou etc..) talment com un camí on pot passar-hi de tot. També hi havia auques que representaven guerres, o jocs d'infants com la del món al revés. Més tard fins i tot en Santiago Rusinyol va escriure la seva famosa obra de teatre l'Auca del senyor Esteve: síntesi dela mentalitat del botiguer catalá de la seva època.
 
 
Catalunya amb la seva cultura miraculosament conservada, ens regala coses antigues, arcaismes lingüístics, conceptes remots gairebé sense transformar desde el naixement de les nacions europees. Coses petites i anecdòtiques però que van sortint a la llum com la punta d'un iceberg.
 
 
Francesc Pujols ja ho deia, arribarà un dia en que anar pel món i dir que ets català t'obrirà totes les portes. En aquesta utopia de pa sucat amb oli, en aquesta visió  de clarvoyant de barretina, potser en Pujols hi posava part de fantasia i de il.lusió, però estic convencuda que desde aquell somni intangible hi havia part de veritat que mai s'ha pogut certificar del tot amb mètodes convencionals.
 
Som imparables. Si encara no ens han derrotat és que som increïbles, és més, anem per cami de ser els autèntics irreductibles. Els eterns sotmesos i invencibles   que per fi ara troben un camí propi.