dissabte, 28 de desembre del 2013

Catacrac

Cada x temps ens revisiten catacracs a la vida que ens obliguen a repensar que volem fer amb nosaltres mateixos.  N’estic ja molt farta d’aquests catacracs. Que trist és quan la nostra màxima ambició seria l’anar fent. Em  faria  d’allò més felic tenir petits projectes a l’abast   conèixer  amb certesa i previsió  el que vindrà durant els propers deu anys. Digueu-me avorridota, però sí. Voldria estabilitat i seguretat. Els inevitables catacracs o l’adonar-me que enmig del bosc frondós i bonicament disfressat hi havia  una trampa  malintencionada   on vaig caure, em posa de mala llet i de nou en aquest encreuament de camins.
M’agradaria creure en l’idea romàntica de que tot passa  per alguna cosa, perque  el que m'espera és millor,  però el cert és que el meu cervell racional m’evidencia que no és així, que la gent amb més desgràcies  pot acumular encara més desgràcies, una rera l’altra i que al final la vida és com és i no hi ha cap argument sòlid que faci creure que després de la tempesta surt el sol. Després de la tempesta a vegades hi ha més tempesta, pedregades, llampegades, allaus i inundacions, així de terrible, per sempre més fins que ens morim.
Només tinc clar que no  sé on vaig. No tinc ni puta idea del rumb que porta la meva vida. No tinc cap projecte ni personal ni professional, em sento tan  buida i tan  faltada de motius per fer coses que no li trobo gràcia a res.
He deixat de creure en les meves aptituds. Tenia un currículum molt “maco”, feia patxoca, pero no serveix de res.  Em falten la tira d’anys per seguir treballant però no hi ha feines  per mi, les empreses no  volen seniors ( hua hua seniors!!)
 
Quina societat de merda és aquesta on els més grans de 40 són considerats sèniors? Quina és l’edat “normal” doncs,  si els de 30 anys són encara juniors?! 

dijous, 26 de desembre del 2013

Guanyadors en maduresa

A moltes, com a mi, ens agraden els  actors que no són els típics guapos. Per exemple, tothom qui em coneix  sap que m’agrada en Hugh Laurie, i ja m’agradava quan feia l’escurçó negre.
També em va agradar en Kevin Spacy en una època passada. Però anys més tard vaig tenir un jefe que s’hi assemblava molt. Moltíssim, i em va deixar d’agradar l’actor per la proximitat com si diguessim.
Un altre actor que m’agrada és en Tim Roth que no es pot considerar una bellesa masculina standart. Sobretot a les seves primeres pel.lícules  on el seu aspecte imberbe l’obligava a representar papers secundaris de noiet  esprimatxat i simpàtic però amb  poca cosa d’atractiu, per exemple  a “Four rooms” era el  grum (botones) de l’ hotel que es tornava boig amb tot el que li feien passar. Però sobretot em va comencar a agradar quan va protagonitzar la serie “Lie to me”. La maduresa li ha anat molt bé a aquest actor i de ser un secundari graciós, ha passat a ser un home interessant i atractiu amb una personalitat que va de dins a fora i no com els bells recautxutats que tot es queda a la superficie. Un brindís per aquest senyor!

dissabte, 7 de desembre del 2013

Falsos amics i/o veïns

Darrerament els polítics espanyols només fan que avisar els catalans de que la sortida d'Espanya comportaria tots els mals possibles: sortiriem de l'euro, sortiriem de la Unió Europea, sortiriem de l'Otan, ningú ens reconeixeria etc. Tot això suposadament, ens ho diuen  per un nostre bé.  A Catalunya ningú s'ho creu que ens ho diuen per un nostre bé.  Els catalans ja n'estem tips de monsergues no ens han cuidat en 300 anys d'expoli i de colonització i ara ens venen fent veure que es procupen per nosaltres i pel nostre futur. L'únic que han vigilat de prop ha estat la nostra explotació, que treballessim i generessim els diners que els seus espanyols no generen perque el tros del nostre pastis s'el repartissin entre ells.
 
Senyor Rajoy:
permetim fer-li arribar el meu parer sobre aquests avisos de fals paternalisme:
Enlloc d'amenacar amb una futura Catalunya papuslandia preocupin-se, vosté i els seus ministres, dels espanyols de veritat, procurin esbrinar i planificar de quina manera  les seves regions deficitàries s'en surtiràn quan Catalunya deixi de  contribuir "solidariament" (quin eufemisme per a l'expoli), que nosaltres els catalans ja ens  espabilarem solets perque ens vagi bé.
Salutacions cordials d'una catalana no espanyola,
Teresa
P.D. Deixi'ns votar.