dijous, 11 de juliol del 2013

Cirurgia estàtica


Ultimament quan veig la cara d'algú que s'ha fet la cirurgia estètica em ve una sensació de rebuig incontrolada, superior a mi. No acostumo a ser vehement amb aquestes coses, diguessim que, en general, tant me fa, però ara m'assalta el disgust i no puc evitar mig espantar-me en guaitar un semblant inesperat, incomprensible i sobretot, sobretot, molt estrany.
Fa uns anys, potser degut a que no era tan freqüent de veure'n, o potser perque no es tenia tanta experiència en reconèixer aquests semblants o  tal vegada, perque essent una pràctica més elistista, la qualitat dels cirurgians amb el seu conseqüent resultat era superior i més acceptable. Ara, l' alta afluència de gent que "gaudeix" d'aquests serveis, fa que hi hagi tanta abundància de morritos "camatxo" només comparable al món de la moda i al consum de masses; (similar al que passa amb la roba de Zara). Llavis inflats ( tots amb el mateix patró, sobresortint el llavi superior molt més que l'inferior, llavis que no tenen solcs ni arruguetes a la pell, sino llisos i brillants com un globus, nassos escapçats amb tabics afinats a força de paper de vidre, pòmuls ufans de tibantor, ulls inexpressius, somriures congelats. Toxines botulímiques paralitzadores d'emocions, que s'usen a diverses geografies anàtomiques per petrificar moviments altrament massa repetits. 
Així estem i no m'extranya quan veig tots aquest rostres garratibadament acomplexats, que lluiten contra el pas de tot: del temps, del pudor i del sentit del ridícul. Una mostra extrema més  d'aquesta apologia del cretinisme que són les dones del pp. De veritat creuen que amb aquestes màscares buffes algú es pot prendre seriosament el que diuen? Tinc la impressió que uns morros produits en serie ja no articulen paraules intel.ligibles només balbucejen alguns sons. I aviat seran inaudibles.