dimecres, 31 de juliol del 2013

Comarques II



L'aire pur, viure a certa distància d'una gran ciutat, lluny dels sorolls i el trànsit, amb l'eterna companyia de l'olor de fems, la calitxa de la tarda i les pedregades d'estiu és un plaer. Comarques és una ciutat paradisíaca, una illa tropical que sura entre boires de purins.
No desitjo res més que quedar-me a Comarques mols i molts anys.
Les seves xafarderies, les coneixences d'intimitats alienes... quina fruició. No em calen ja revistes roses, ni programes del cor. En tinc la versió propera i a més veig els protagonistes en acció dia si i dia no. M'estic transformant en una autèntica comarquina, jo que m'havia exiliat en la joventut i pensava que mai més em re-integraria en aquest clima vilatà d' Audis i espardenyes. Doncs mira, m'hi sento d'allò més bé. Cada dia aprenc coses noves i interessants per sobreviure a la calma txitxa de l'estiu comarquí. Ciutat pagesa i ciutat senyora la combinació guanyadora per excel.lència dels més savis coneixements sobre els teus veïns.
 

dimarts, 30 de juliol del 2013

El trepa pseudo-polític municipal

A Comarques, com a tot arreu hi ha individus d'aquells que s'els veien a venir. Són persones que ja de ben joves van conreant el seu camí, el camí de l'escalada al poder, altrament dits "els trepes". Ja a mitja carrera universitaria s'apunten a algun partit polític i van teixint relacions (merament superficials) amb tot quisqui per assabentar-se de "coses". Fan còrrer informacions, rumors, mentides o afers privats d'aqui cap allà i es van guanyant terreny per a futures accions. Sempre creuen tenir un roc a la faixa per no sortir escaldats. Sempre fins que... s'en refien massa. De vegades, aquest individus no són prou intel.ligents i s'els veu el llautó, es descobreix que d'interessos només tenien els personals, que s'han folrat amb informacions privilegiades, que han fet contractar el seu marit o muller per a projectes multimilionaris, que han comprat terrenys per quatre duros esperant vendre'ls a preu d'or, i llavors, llavors esclata l'enganyifa. Ni eren comarquins de cor pur que treballen per la gent, ni eren honestos. Eren uns trepes, els autèntics trepes que s'apunten a la coral del poble i a les associacions benèfiques per aparentar i levar. Que ens vènen un discurs gastat sobre els bens culturals i les seves meravelles però tothom sap que només ho fan perque allà hi tenen un botí, ehem, el seu, of course.
 
 
 

PS. En anglès d'aquests tipus que els surt el tret per la culata en l'escalada social s'els diu que "they bite more than they can chew" M'encanta l'expressió perque és molt descriptiva: "mossenguen més del que poden mastegar"

dilluns, 22 de juliol del 2013

Apropiació indeguda





Recordo el moment exacte en que vaig tenir una mena de moment revelació" sobre el passat del meu país, (el suecs en diuen "aha! uplevelse") que és quan la raó comprèn uns fets que fins llavors eren allà al davant però no s'havien entès. Això va ser quan vaig llegir un llibre on hi havia tota mena de proves que il.lustraven el descobriment d'Amèrica i la figura de Colom, petites senyals, insignificants per separat, però que juntes feien l'evidència evident. Com diuen els castellans: "blanco y en botella: leche"
Això barrejat amb una mena de "ja ho savia" interior, com si el coneixement fos, a part d'instruït per les institucions i transmès de persona a persona, heretat genèticament (impossible, of course) però que d'alguna manera la intuició, o algunes coses que la nostra consciència ignora, ens parlessin a través de senyals que es noten o s'acumulen al llarg dels anys. Vaig entendre que el meu avi, que avui tindria 103 anys, tenia raó quan em va dir un dia, com qui no vol la cosa, que en Colom era català. Que a ell així li havien ensenyat els "hermanos".
El monument a Colom que hi ha a Barcelona, ho diu claríssim " Colombus nostrum est". Els castellans, que tenen la mala costum de regalar el que no és seu, van regalar a la ciutat de Gènova la trola de que Colom era d'allà, i van apropiar-s'el. Qui no voldria apropiar-se l'autoria d'una gesta semblant!!!???
Aquest estiu aniré a Gènova. Miraré la casa que diuen que era d'en Colom i faré l'exercici d'imaginar-me quina mena de familia hi hauria pogut viure.
Qualsevol persona però el meu Colom no. En Colom almirall, estudiós, madur, príncep i manipuladament "desconegut i misteriós" no era de la Liguria. Era rotundament català.
La idea d' Espanya, com a conjunt de països que formen un imperi, és un concepte originariament català. Catalunya, la corona catalano-aragonesa, va estar incorporant regnes desde l'època medieval més antiga en la seva expansió pel mediterrani i per Europa: Sicilia, Sardenya, Napols, Mallorca, Valencia, Neopàtria.... Els viatges a Amèrica no van ser més que la culminació d'aquesta expansió a l'altre extrem del globus terraqui. Tot va anar seguint la seva lògica. Castella i Lleó es van unir a l'imperi, però la part catalana de la corona Aragó mai va tenir la intenció de sotmetre Castella a Aragó, al contrari, deixava que els regnes conservessin les seves institucions, les sevess lleis i els seus mandataris. Allò era una federació, paraula lletjota, però l'aventura de germanor va durar poc. Castella es va aprofitar de la genuïna falta de mà dura que ha caracteritzat desde sempre els catalans, (som tous, condescendents i som uns panolis missaires, com aquella frase: més papiestes que el Papa). I aquesta benevolença, aquest seny tan cristià i diplomàtic del guardar les formes i quedar bé ( sempre a canvi d'obtenir-ne algun negoci, es clar) ens va fer perdre l'important per guanyar engrunes miserables.
Hispaniae, Espanya, la gran mare de pobles, països dispars encadenats en un territori sota una mateixa corona i bandera ( la nostra) es va convertir en el monstre que va engolir els seus propis creadors. Un gran Saturn llest i fill de puta, engendrador i destructor.
 
 
 
 
Heu pensat mai que Catalunya fos l'origen de l'Espanya moderna? Ara no ho sembla oi?


dimecres, 17 de juliol del 2013

Els homes de la planxa o Ironmans

Proliferen com una plaga. Aquests homes (joves i no tant) obsessionats en curses d'alt rendiment i entrenaments duríssims que sotmeten el seu cos a proves de resistència extrema. No fan lleig, no i ara. M'agrada com a tot ca i bitxo deleitar-me la vista amb un mascle fornit i ben plantat, però d'això a deixar-se la pell, el temps de lleure i la paciència de la famila fins a caure en l'extenuació hi ha matisos. Hi ha abnegades i fidels esposes que acompanyen aquests homes d'acer amb tota la prole cada diumenge perque el seu pollastre pugui participar en tal cursa o en tal altra. A mi que no m'hi busquin. Quin pal. S'ha d'estimar molt al costellam o s'ha de ser una gran seguidora de triathlons, pentatlhons i decathlons per no engegar el marit a dida.




El que realment em causaria la més fervent admiració seria que s'entrenessin en altres coses que es porten molt pitjor però que malheuradament no tenen tant llustre ni es recompensen amb medalles oficials: tendresa, comprensió, solidaritat domèstica, conversa interessant i agraiment per l'esforç ciclopi de pujar els nens i mantenir la casa a un nivell de salubritat decent... Llavors deixariem el ferro roent de la planxa ( si, si, és que nosaltres som les ironwomen de cada dia) aniriem al gimnàs i els fariem un altar a ells, ben merescut.


PS. I no. L'ironman esportista no és el meu heroi.


dijous, 11 de juliol del 2013

Cirurgia estàtica


Ultimament quan veig la cara d'algú que s'ha fet la cirurgia estètica em ve una sensació de rebuig incontrolada, superior a mi. No acostumo a ser vehement amb aquestes coses, diguessim que, en general, tant me fa, però ara m'assalta el disgust i no puc evitar mig espantar-me en guaitar un semblant inesperat, incomprensible i sobretot, sobretot, molt estrany.
Fa uns anys, potser degut a que no era tan freqüent de veure'n, o potser perque no es tenia tanta experiència en reconèixer aquests semblants o  tal vegada, perque essent una pràctica més elistista, la qualitat dels cirurgians amb el seu conseqüent resultat era superior i més acceptable. Ara, l' alta afluència de gent que "gaudeix" d'aquests serveis, fa que hi hagi tanta abundància de morritos "camatxo" només comparable al món de la moda i al consum de masses; (similar al que passa amb la roba de Zara). Llavis inflats ( tots amb el mateix patró, sobresortint el llavi superior molt més que l'inferior, llavis que no tenen solcs ni arruguetes a la pell, sino llisos i brillants com un globus, nassos escapçats amb tabics afinats a força de paper de vidre, pòmuls ufans de tibantor, ulls inexpressius, somriures congelats. Toxines botulímiques paralitzadores d'emocions, que s'usen a diverses geografies anàtomiques per petrificar moviments altrament massa repetits. 
Així estem i no m'extranya quan veig tots aquest rostres garratibadament acomplexats, que lluiten contra el pas de tot: del temps, del pudor i del sentit del ridícul. Una mostra extrema més  d'aquesta apologia del cretinisme que són les dones del pp. De veritat creuen que amb aquestes màscares buffes algú es pot prendre seriosament el que diuen? Tinc la impressió que uns morros produits en serie ja no articulen paraules intel.ligibles només balbucejen alguns sons. I aviat seran inaudibles. 

divendres, 5 de juliol del 2013

Les coses amargants són de grans


Ara que fa calor i venen de gust les coses fresquetes us parlaré del bitter. El bitter és una beguda que tal com indica el seu nom és amargant. És un refresc que es pren abans de l'apat per obrit la gana. El seu color vermell brillant i intens fa que els nens tinguin una curiositat irresistible per saber què és però el seu sabor els allunya ràpidament del brevatge, les magarrufes dels nens quan el tasten no tenen preu. Tot i tenir un gust molt llaminer, tirant a dolç, és una beguda per adults. La fòrmula del bitter originariament estava preparada en farmàcies,  porta molts ingredients botànics entre ells plantes medicinals que feien d'aquesta beguda una recepta quasi secreta i particular segons les marques. Tradicionalment els bitters portaven quinina (com la tónica, que també s'administrava a les farmacies), genciana, pell de taronja, fulla de carxofa i algunes plantes i arrels més. La història del bitter va molt lligada a la història d'Amèrica, a les malalties infeccioses com la malaria i al remei extret de l'escorça de l'arbre de la quina o chinchona, la quinina.
M'agrada el bitter amb alcohol amb un parell de glaçons i una rodanxa de taronja. El que no m'agrada és que faci obrir la gana... només em falta això ai.

dimarts, 2 de juliol del 2013

Super què???



Creia que els meves orelles no hi sentien bé, la super MOCS? què? no, no podia ser. Llavors vaig afinar l'oida i veient les imatges de la tele ho vaig entendre, era la supermots. D'acord, una mica millor. Però de què anava aquella serie de dibuixos animats, la super mots? Doncs la prota es una nena normal i corrent que es converteix en super heroina i intenta salvar el món de malfactors alguns del quals a mes de bandits son delinqüents lingüístics que no saben el significat correcte de les paraures,  les utilitzen malament o beédiuen coses incorrectes o fan barbarismes. La serie ensenya a emprar el llenguatge de la millor manera possible però li falta verisme ja que al ser una traducció de l'anglès a vegades les paraules triades en anglès i traduïdes al català no tenen el mes mínim sentit i cauen en l'absurd. És a dir algunes expressions que presenten dificultats en anglès i que evidentment tenen relació amb el que succeeix en el capítol, traduides al català no tenen cap problema ni hi ha, de vegades, cap dificultat que mereixi l'atenció. Per això opino que la idea és bona però que simplement amb el doblatge no s'aconsegueix el que sí obté la producció original. En aquest cas caldria una versió adaptada.
El mateix passa amb els genialístics i diamantíssims creatius que han traduit de l'anglès titols tan desafortunats com coneguts  de l'estil:  Gran Hermano, o les "50 ombres de Grey" (llibre que mai llegiré ni em compraré). Són traduccions sense sentit que la gent va repetint sense entendre  ni un borrall del significat que tenien  en l'obra original. Quan passa això no em canso de repetir-me a mi mateixa com un mantra "fem pena".