dijous, 30 de maig del 2013

Para vosotros que vivís en Catalunya


 
Los resultados demuestran que en Catalunya el conocimiento de la lengua española que se obtiene depués de la educación secundaria es superior al de la mediana del Reino de España. Los informes del ministerio de educación avalan la efectividad del sistema en el dominio no sólo de la lengua catalana si no también de la lengua española. Una minoria se empeña en lanzar un mensaje totalmente falso argumentando que una educación basada en la inmersion lingüística impide el aprendizaje del español cuando los datos objetivos demuestran que no es así. El Gobierno de España quiere implantar una ley que no tiene ningún sentido, que no mejora el nivel educativo, ni la calidad de la enseñanza, al contrario,   y que lo único que consigue es segregar y poner sobre la mesa un debate que hasta hace unos meses era inexistente. Os están usando a vosotros hispanohablantes como polvorín. ¿Habéis pedido serlo? ¿De verdad queréis entrar en esta mierda de batalla campal que dicta el PP?
Creía que eráis más inteligentes, más tolerantes y más democrátas y que por eso viviaís aquí.
 
 
 
PS.  En el fons penso que aquest tema no es mereixa cap post. La llei no es  tirarà endavant serà ignorada pel poble perque no té ni cap ni peus. Haver de barallar-se amb orangutans cada vegada que els donen una cadira al Congreso  fa molta mandra i ja cansa.

dimarts, 28 de maig del 2013

L'art i jo

Vaig estudiar una cosa que m'agradava molt però que mai m'ha pagat la subsistència. De jove somiava en dedicar-m'hi, poder treballlar en un museu, en una galeria, fent de guía turística, organitzant exposicions ... i res. El màxim que vaig arribar va ser treballar sense contracte en una editorial il.legal de llibres d'art on els jefes eren bona gent però molt, molt irregulars en moltissims aspectes.
Després d'aquella experiència i molt a desgrat meu, em vaig anar allunyant a poc a poc del "món de l'art". I ho poso així perque certament el món de l'art té molt de món tancat, endocèntric i de "emmiroelmelicimeltornoamirar". En el món de l'art qui no hi és no hi és comptat, doncs vaig marxar-ne. Em vaig endinsar en el món industrial, en empreses que exportaven i importaven i això em va eixamplar horitzons. Vaig aprendre com funcionaven les coses serioses, les coses útils, el comprar i vendre coses que la gent sí que necessita, el món laboral per guanyar-se el pa, el món de la fàbrica i dels negocis. Amb els anys, del món de l'art i la cultura me n'ha quedat un record una mica aspre. En ell hi segueix havent-hi gent que mai ha hagut de sortir a l'exterior (del món de l'art. s'enten) per espabilar-se, gent que viu de vendre fum, coses absolutament superflues, a vegades bones i sovint de poca qualitat. Vividors enxufats a les administracions que desafortunadament no saben fer la o amb un canut. Gent que a vegades han de prendre decisions de temes culturals i que amb prou feines visiten biblioteques i museus si no és per a inaugurar-los. Persones amb poca inquetud intel.lectual. Dic això i jo mateixa em considero avui per avui una persona amb una inquietud intel.lectual molt relativa. El meu cap no dona per més. Fer-me pensar més enllà del meu dia a dia significaria que gaudeixo d' un estat d'ànim ociós que ara no tinc. La roda quotidiana evita que tingui moments d'evasió mental per a tals interrogants. I si m'hi hagués de posar em costaria.
Recordo com disfrutava als anys 90 de les exposicions de La Pedrera, de fotografia, de pintura o d'escultura. Bonissímes. De les visites a la Fundació Tàpies on hi treballava una amiga, anava a tot arreu, a sala Dalmau, a la Gaspar, a la Parés, a la Salvador Riera a veure el Barceló. Anava al teatre dos cops al mes. Quan viatjava anava als museus. Quina intensitat. I tot això sense tenir un duro.
Fa molts anys que no faig res o quasi res. Viatjo i em quedo als carrers comercials i els aparadors que miro són els que no requereixen res més que un cap dispers com el meu. No sé si sóc jo que no arribo al nivell de concentració o que em sento estafada d'aquest univers opac i elitista. Jo me n' he allunyat però ell també m'ha fet fora. Fa massa temps que el trobo pretenciós, altiu i distant.






divendres, 24 de maig del 2013

Primamerda sound

La música techno no la soporto. Els Dj tampoc els soporto.  Afortunadament ningú m'obligarà a escoltar ni una cosa ni l'altra durants aquest dies de primamerdavera sound tant remundialment famosos. La penya que es passa el dia escoltant música, sense fer res més,  no la soporto tampoc. Es clar que a mi m’agrada la música. M’agrada molt i la disfruto com el que és: un luxe, un art per gaudir-ne amb total plaer.  Però m'agrada quan  em puc dedicar el 100% a escoltar-la  i no només sentir-la de fons, és a dir, pocs moments al dia. Algunes persones deuen tenir el cap tan buit d’idees que necessiten omplir-lo de soroll. Són els pesats que farceixen el Fb amb les seves cançons,  una darrera l’altre com si a tota la humanitat li importéssin les merdes que ells escolten.  I a més hi afegeixen comentaris de l’estil: “brutal!” “ bestial!” com si fes falta saber que això és l’únic que saben dir. Si us plau no molestin, això és gairebé com tenir uns veïns  torracollons que toquen la gaita a la 1 de la matinada.  No penso escoltar mai les vostres putes cançons que ni tan sols heu fet vosaltres, només les heu triat d'una llista. M’importen un “rave” party.

dimecres, 22 de maig del 2013

Kosläpp

Ara que és primavera i està tot tan verd m’agrada recordar algunes coses que es fan a Suècia amb l’arribada del bon temps. Una de les principals diferències amb la societat  catalana és que la vida al nord d'Europa ha estat marcada per la natura, (és una cultura agrícola i ramadera mentre que la nostra és molt més urbana) i moltes tradicions giren al voltant de les èpoques de l’any i el que toca fer a cada temps.
Quan la terra s’escalfa i comença a notar el  canvi d’estació la gent busca  els “vårtecken” senyals de primavera.  Ara amb el FB  inclús testimonien el que han trobat: les primeres gotes de neu (snödroppar”) que és una floreta blanca preciosa que surt fins i tot  enmig de la neu.  Fan fotos dels blåsippor o vittsippor. Qui ho troba pot afirmar amb contundència que l’inici de la primavera ja ha començat.
Al cap de poques setmanes la neu ha desaparegut,  els dies són llargs i l’herba es torna verda,  flonja  i gustosa pel bestiar. És llavors quan té lloc l’engegada de les vaques, el “kosläpp”.  Els bovins s’han passat l’hivern llarg i fosc tancats als seus estables i un diumenge de primavera, amb públic  de tota la contrada,  fan el ritual d’obrir les tanques i els deixen anar. Vedells joves, vaques grasses i ufanes, algunes de velles, els que han nascut a l’hivern,  tot el bestiar surt  a tot drap saltant i corrent  a disfrutar de l’aire lliure. És com veure un patí d’escola  ple de nens contents.  Els animals juguen absorts en la seva alegria completament aliens a la mirada racional. La gent es meravella. La natura torna a vèncer cada any i ens regala  l’espectacle de la vida.
 
P.S. No trobeu genials aquestes fotos? La primera és una gran sibarita que es cruspeix les flors de la pomera. I les altres estan absolutament fora de si!!!

divendres, 17 de maig del 2013

Homely o (Llar, dolça llar, t'espero amb el davantalet posat)

Hi ha coses que no m’encaixen.  Tot d’una descobreixo coses que em creen xispes neuronals perquè no les acabo d’entendre. Tu, amb els teus mil pírcings a la cara ( i al cos, suposo), el cap rapat i tenyit de  colors poc naturals. Tu, amb els teus pantalons de cul cagat, o de “tova”, resulta que ets la perfecta mestressa de casa que es passa el dia fent magdalenes???
Expliquin-m’ho perquè no ho entenc. T’imaginava amb un hort urbà ultraalternatiu, conreant maria, fumant tabac de liar, anant a les manis amb el teu gos de pollós i amb rastes... però FENT MAGDALENES????
Serà que em deixo portar massa per les aparences?
Jo en canvi amb la meva pinta de “mare-professional-lliberal-assenyada-dolça-comprensiva-discretaambelvestirperòquasisemprefineta” tinc una mala llet que no es pot aguantar. I a més les magdalenes no em surten MAI bé.

dimarts, 14 de maig del 2013

Comarques I

Comarques és la meva ciutat natal. N’he marxat varies vegades i hi he tornat varies més. Amb Comarques sempre he tingut una relació d’amor- odi molt intensa. He estimat la meva ciutat i l’he odiada a mort. Comarques m’ha atret com un imant però també m’ha expulsat com un vòmit agre. No sóc de les capelletes “de tota la vida” amb cognom de nissaga comarquina però tampoc sóc cap nouvinguda, els meus avis hi tenien botiga i el meu pare és un “típic” del casino de Comarques. Quan vivia a Suècia, en un  poblatxo que també es feia dir ciutat, Comarques de visita em semblava una ciutat viva, plena de moviment, amb gent al carrer, botigues per triar i remenar, cafès i locals  atractius plens a vessar d’activitat. Comparant-ho amb el poblatxo suec, mort, buit i avorridíssim, Comarques era  gairebé una metròpoli. M’encantava.
Travessar  la franja dels quaranta m’ha fet tornar a valorar la mesura ideal d’una ciutat com  Comarques. Hi ha de tot: hotels, restaurants, bancs, escoles, immobiliàries, decathlon, mac donalds, zara i  5000 hipermercats,  però no pateix els col·lapses indigestos dels budells  viaris d’una gran urbs. Puc triar sense esgotar-me en l’elecció. Arribo a l’altra punta de comarques en 5 minuts de cotxe sigui l’hora que sigui, i això em fa sentir genial. Comarques té una plaça i un mercat on tot lo guay hi passa. Comarques té bars de copes i discos per a ties granadetes com jo sense que ens facin sentir granadetes, sinó que ens fan sentir “com abans”. Els comarquins són molt de Comarques. Parlen de Comarques, fan coses de Comarques i són amic d’altres comarquins que viuen a Comarques. Jo no sóc ben bé com ells tot i que a vegades m’apunto a coses que es fan a Comarques perquè m’agrada.
Així ho escric, esperant dissoldre'm completament amb Comarques, algun dia i tornar a sentir que és el meu lloc, que jo també sóc d’aquí i que sigui com si mai n'hagués marxat.


PS: La foto és meva d'aquest cap de setmana.

dilluns, 13 de maig del 2013

Un llibre de "tios"

Pel meu aniversari,  el novembre passat , em  vaig autoregalar el Victus de Sánchez Piñol. Llavors encara no havia sortit en català i a més ara penso que si un es pot llegir l’original sempre és millor que les traduccions. Aquest llibre em va agradar però he de reconèixer que el que em va venir al cap ja des de les primeres 100 pàgines és que es tracta d’una novel·la de tios.  El mateix que passa amb les pel·lícules d’acció que encanten els tios però en novel·la històrica. Salvant les distàncies i l’edat, era com  mentre lleía, veiés el meu fill quan juga a les lluites de gormitis però amb guerres del 1700. Com és que la guerra és tan masculina? O Com és que els macles són tan bèl.lics?

Tinc més coses a dir sobre aquest llibre però ara em fa mandra entrar en profunditat.

 

dijous, 9 de maig del 2013

Una altra mena de Cleveland

Castella ens  declara la guerra, així força directament i ufana, com ja ha fet  abans. I si volen guerra la tindran, ens aixecarem i  no ens deixarem sotmetre ara com fa 300 anys.
Castella, aquesta decrèpita corona imperial que agonitza i que es voldria mantenir per sempre a expenses de la riquesa dels altres. Amb el seu orgull castís i sord, amb el seu discurs buit i legalista que només fa mandra d’escoltar perquè es repeteix fins l’infinit sense arguments.  Ja es hora que diguem: prou! per aqui no hi passem. Engegar-los a dida, però a una altra.
Què volen aquesta gent? En Franco ens va deixar més arregladets que aquesta xusma putrefacta que governa ara. M'en faig creus que siguin els seus hereus directes, els falta molt per arribar al nivell del “mando i ordeno”  que tenia el cabdill celta perque del cert que en  són  els seus legítims succesors però a vegades dubto si  els "progres"no són fins i tot més fatxes que els propis hereus del  dictador. Quina mala sort ens ha acompanyat sempre als catalans, haver de tractar amb aquesta purria humana mentidera, traidora, lladre i cobarda que ens esclavitza. Som com les noies de Cleveland presoneres i encadenades durant molts anys però que al final un veí les ha sentides i han pogut sortir del seu infern. Escolta Europa que aquí baix hi un veí que també crida “Ajudeu-nos! Ens tenen agafats pels collons de la puta  llei constitucional”
 
 

dijous, 2 de maig del 2013

Tonta

Hi ha alguns tios que em posen tonta o molt tonta. Això em passa amb en George Clooney o em en Brad Pitt i no té res d’especial perquè a moltes ens deu passar el mateix oi?
Però que em passi amb tios que no son guapos  o   ni tan sols famosos   o algun que fins i tot són anònims i objectivament lletjos  potser seria tema per consulta de psicòleg.
En Francesc Homs. No sé que té aquest home que  em fa pensar en coses porques. Estic tarada. Mira que n’és de normal tirant a "masa normal i tot", és més he vist que es nascut al mateix any que jo però es conserva molt pitjor que jo, i en canvi... vès per on jo m’hi veig amb ell.
Hi ha un tio a l’autobús que agafo cada tarda que també em dona molt morbo. És un tio hippiós, bé hippiós no ho sé, però una mica penji. Porta arracada, va tirant  a mal vestit i té un cabell bastant greixós mig ros  o mig blanc no ho sé descriure (deuen ser una mena de reflexes). Té una nàpia descomunal. (Suposo que aquí rau part del  seu atractiu) i sempre, sempre,  sempre té una cara de mala llet que t’hi cagues.  Resumint, no seria en absolut un tio per mi. Però tinc pensaments lascius amb aquest individu cada vegada que el veig.

Un altre tio que em posa molt tonta és Hugh Laurie. De fet no és l’actor qui m’agrada és el personatge de House. Algunes ties estem  genèticament programades  perquè ens agradin els tios cabrons sigui quin sigui el seu aspecte físic. I per això   deu  ser que aquest personatge em provoca tan morbo (ara ja no el veig, sniff  ).
Reso perquè em desprogrami algun dia i m’agradin els tios "bona persona" però això després dels intents fracassats per fer-me creure a mi mateixa que m’agradaven ja intueixo que no arribarà mai. A més són avorrits de collons. Però em segueixo meravellant del tema del Francesc Homs ai vès quina cosa!


PS.I què m'en diueu del de la foto? A Les Miz estava d'espant.